<?xml version='1.0' encoding='UTF-8'?><?xml-stylesheet href="http://www.blogger.com/styles/atom.css" type="text/css"?><feed xmlns='http://www.w3.org/2005/Atom' xmlns:openSearch='http://a9.com/-/spec/opensearchrss/1.0/' xmlns:georss='http://www.georss.org/georss' xmlns:gd='http://schemas.google.com/g/2005' xmlns:thr='http://purl.org/syndication/thread/1.0'><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692</id><updated>2012-01-26T03:41:35.514-08:00</updated><title type='text'>Tracks</title><subtitle type='html'>Pistes culturals</subtitle><link rel='http://schemas.google.com/g/2005#feed' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/posts/default'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default?max-results=100'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/'/><link rel='hub' href='http://pubsubhubbub.appspot.com/'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><generator version='7.00' uri='http://www.blogger.com'>Blogger</generator><openSearch:totalResults>14</openSearch:totalResults><openSearch:startIndex>1</openSearch:startIndex><openSearch:itemsPerPage>100</openSearch:itemsPerPage><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-3657404712114015591</id><published>2008-05-17T06:43:00.000-07:00</published><updated>2008-05-17T06:45:51.997-07:00</updated><title type='text'>¿Es posible otro periodismo cultural?</title><content type='html'>&lt;a href="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SC7hcYSghCI/AAAAAAAAAEI/WfmAFPjYG8Q/s1600-h/ego.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5201342497332167714" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SC7hcYSghCI/AAAAAAAAAEI/WfmAFPjYG8Q/s320/ego.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Aún no se ha encontrado respuesta a esta pregunta y, en el último día de jornadas culturales que se celebraron en la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB, tampoco creo que se intentara resolver el misterio, aunque en principio era el tema del debate. Por mi parte, sí que haré un esfuerzo para intentar explicar por qué no me pareció que respondieran a la pregunta. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;En primer lugar, el crítico de cine Toni Valls afirmó que se consideraba periodista y que escribía críticas para pasárselo bien. “La crítica, decían unos señores hace 50 años, era una herramienta para mejorar el cine. Mejorando el cine se podría mejorar la vida. Es una visión un poco romántica pero esta definición es la que más me motiva”. Valls añadió que prefería pensar que no se trataba de un acto de narcisismo que proyecta sus frustraciones en los escritos. Pero, ¿qué estaba haciendo él en su intervención sino un acto de egocentrismo, desviando la cuestión del debate hacia su propio trabajo? Por muy interesante que fuera lo que Toni Valls estuviera explicando, me pareció que no se había preocupado ni un momento en prepararse el debate y que estaba faltando al respeto a todos los estudiantes allí presentes. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Después cabe resaltar la intervención del crítico David Castillo, que intentando equiparar su intervención a la de Valls, dejó ir también algunas pinceladas de narcisismo. Castillo explicó cómo a muy corta edad ya escribía cuentos e hizo un intento para definir la cultura. Según él, “la cultura es que tú seas en sí a la vez receptor y emisor de unos valores; la cultura es muy amplia, es todo”. Su definición empezaba a redirigir el debate hacía la verdadera cuestión por la cual todos estábamos allí, pero Castillo no fue más allá. El crítico preguntó a continuación a los estudiantes si tenía sentido todo lo que hacíamos. En ese momento, yo me cuestionaba si tenía sentido todo lo que estaban haciendo ellos. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;No voy a dedicar más tiempo a escribir sobre lo que hablaron, cuando ellos no se dignaron a reflexionar sobre lo que realmente debían intentar explicar. ¿Es posible otro periodismo cultural?, ¿es posible saberlo si no se habla de ello?&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-3657404712114015591?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/3657404712114015591/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=3657404712114015591' title='5 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/3657404712114015591'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/3657404712114015591'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/05/es-posible-otro-periodismo-cultural.html' title='¿Es posible otro periodismo cultural?'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SC7hcYSghCI/AAAAAAAAAEI/WfmAFPjYG8Q/s72-c/ego.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>5</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-1458168339693599833</id><published>2008-04-27T12:10:00.000-07:00</published><updated>2008-04-27T12:15:08.757-07:00</updated><title type='text'>L'esperit de Sant Jordi</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;em&gt;Els diumenges per la tarda són molt durs, i més quan has de fer un comentari al bloc i no saps de què, de manera que amb el meu amic &lt;/em&gt;&lt;/span&gt;&lt;a href="http://www.pardalsalcap.blogspot.com/"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;em&gt;Robert&lt;/em&gt;&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;em&gt; vam decidir, per via telefònica, posar en pràctica l’anomenada escriptura automàtica. És una tècnica utilitzada pels surrealistes que consisteix a escriure sense pensar, deixant que l’inconscient es manifesti sense censures ni racionalitat. El tema que vam escollir és el de Sant Jordi, i anàvem alternant frases d’un i de l’altre sense previ acord. Aquest és el catastròfic resultat:&lt;/em&gt; &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="center"&gt;&lt;/div&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5194005601243782018" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SBTQk0eGW4I/AAAAAAAAAEA/qQn-p4RSLn8/s320/foc.gif" border="0" /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;El Carles plorava. No li quedava cap pètal i havia desistit d’anar a les Rambles. Li produïa urticària veure tanta gent enamorada quan ell estava enfonsat. Estava estirat al llit i havia apagat el mòbil. Volia evadir-se completament. Aquell dia es sentia més identificat amb el drac que no pas amb el cavaller de Sant Jordi, derrotat com estava. No li quedaven ganes de lluitar; no li quedaven pètals. De sobte, va sentir soroll al carrer i es va abocar per la finestra. L’edifici de davant estava en obres, i dos constructors, pujats a la bastida, lluitaven amb les paletes. Com si estigués posseït, el Carles va saltar al buit per intentar atrapar als dos paletes, sense pensar-s’ho dues vegades. Però quan es va adonar, el seu cos encara estava a l’habitació. Només la seva ànima, amb records inclosos, havia caigut daltabaix de la finestra. Hi queien lentament dies d’estudi, de borratxeres, de passió. Amb les vergonyes a l’aire, l’ànima va agafar un casc i es va enfilar a la bastida per encarar-se als dos paletes. El Carles s’ho mirava tot des de la seva habitació, impassible. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Des del cel, el drac de Sant Jordi també mirava l’escena i saludava amb la pota. Allò era molt més divertit que mirar-se les Rambles, com cada any. En veure el monstre, els dos paletes i l’ànima d’en Carles van saltar de la bastida amb tanta força que van aconseguir traspassar l’habitació del noi. Els paletes no podien creure el que havien fet, mentre que l’ànima intentava sortir de l’habitació per no ser atrapada un altre cop per en Carles. Van trucar a la porta i el Carles desesperat va anar a veure qui era. A l’altra banda, hi havia el drac de Sant Jordi, amb un somriure d’orella a orella, que portava una capsa de bombons. En Carles va quedar fascinat pels modals d’aquell monstre i per la seva pell verda i escamosa. Els paletes van començar a riure; es pensaven que tot era una broma. Ben d’hora van descobrir que no, quan el drac va deixar anar de la boca una flamarada que els va deixar estabornits. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Mentrestant, l’ànima, captivada per aquell monstre, havia decidit envair-lo. Amb bona educació, i parlant l’idioma enrevessat de les ànimes, va demanar sisplau al drac si podia ficar-se-li dins. El drac ho va estar meditant una bona estona perquè l’ànima del Carles li trauria l’esperit festiu de Sant Jordi. D’altra banda, va pensar, si es canviava d’ànima, potser evitaria ser apunyalat pel cavaller de Sant Jordi. Per fer temps mentre prenia la decisió, va demanar on estava el bany per raspallar-se les dents. L’ànima del Carles el va acompanyar i un cop el monstre va quedar davant el mirall, va començar a plorar. L’ànec de goma de la dutxa va sortir de darrere de les cortines i li va preguntar què li passava, amb la seva veu de clàxon. El drac no entenia què li estava passant, perquè ell mai plorava. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;En realitat, l’ànima del Carles, un cop s’havia endinsat al lavabo, invisible com era, havia entrat dins ell. Dins el cos del drac, l’ànima va decidir que no podia estar sola un dia més, o sigui, que va fer que el drac desplegués les ales i volés cap a les muntanyes dels Pirineus per buscar una femella de la seva espècie, tot i que les males llengües deien que la raça s’havia extingit. No sabem si el drac va trobar la seva parella ideal, però en Carles, sense ànima, ja no va tornar a quedar-se sense pètals. Sense pors, sense records ni complexes, aquell dia el Carles va florir com una rosa de Sant Jordi.&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-1458168339693599833?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/1458168339693599833/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=1458168339693599833' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/1458168339693599833'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/1458168339693599833'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/04/lesperit-de-sant-jordi.html' title='L&apos;esperit de Sant Jordi'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SBTQk0eGW4I/AAAAAAAAAEA/qQn-p4RSLn8/s72-c/foc.gif' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-8324429128910926019</id><published>2008-04-22T16:45:00.000-07:00</published><updated>2008-04-22T16:53:51.150-07:00</updated><title type='text'>34 años de publicidad</title><content type='html'>&lt;a href="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SA56fEeGW3I/AAAAAAAAAD4/72KMBzKjhVw/s1600-h/ristomejide.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5192222094599281522" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SA56fEeGW3I/AAAAAAAAAD4/72KMBzKjhVw/s320/ristomejide.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Normalmente va con chupa, tejanos y gafas de sol. Es misterioso, borde y altivo. Se muestra ante la cámara como un relator de verdades y parece que su máxima sea: “Da igual que hablen bien o mal de uno; lo importante es que hablen”. El creativo publicitario Risto Mejide se ha convertido en uno de los personajes televisivos más famosos por su faceta como jurado del concurso Operación Triunfo. Sus detractores le critican por no tener criterio musical a la hora de juzgar, por cruel, por cebarse con los triunfitos. Y es que ha soltado ristadas, tal y como algunos ya las denominan, como ésta: “Tal y como has cantado te has convertido en el primer hombre-anuncio. Provocas en el público el mismo efecto que un anuncio: mientras tú cantabas, la gente se ha ido a mear o ha cambiado de canal”. &lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Lo importante, sin embargo, es que todos estos detractores le ven. Y esto crea audiencia. Risto Mejide es ante todo un comunicador. Licenciado y MBA en Dirección de Empresas por Esade, ha sido profesor de esta universidad ocho años con la asignatura “Vieja creatividad para la nueva economía” y actualmente es profesor en el Posgrado de Comunicación y Publicidad de la Escuela Superior de Diseño ELISAVA. Afirma que “la fama es una mierda” pero sabe de buen grado que en realidad lleva 34 años haciéndose publicidad, haciendo difusión de ese personaje que no tiene piedad y que se atreve a decir lo que medio país piensa. Su biografía es extensa, ya que ha trabajado para clientes como Britney Spears, U2, Beck, RadioHead o Luz Casal y ha sido director creativo de agencias como Bassat Ogilvy &amp;amp; Mather o SCPF, entre otros empleos. Toca el piano, sabe chino y le ofrecieron una plaza en el Centro Nacional de Inteligencia (CNI). Después de esto, ¿qué hace un profesional como Risto Mejide comparando cada martes a los triunfitos con productos de supermercado? Es cierto que ha acercado muchos conceptos publicitarios a la audiencia, como son la marca, la notoriedad o el posicionamiento, pero, al fin y al cabo, lo que comenta la gente en la calle al día siguiente del concurso es lo mucho que se ha cebado el Risto con los concursantes. &lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;Quizá lo de este personaje sea sólo un trampolín ya que, a raíz de Operación Triunfo, Risto ha empezado a trabajar en medios de comunicación como Onda Cero, donde colabora con el programa Protagonistas de Luis del Olmo, y el diario ADN, donde tiene una columna semanal. Quizá la fama mediática que ha alcanzado la tenía bien proyectada y reflexionada para acabar haciéndose un hueco en el mundo editorial. Lo malo de esto es que hoy, día de Sant Jordi, cuando Risto Mejide empiece a firmar, como un loco, ejemplares en Barcelona de El pensamiento negativo. Acierta Mal y pensarás (Espasa), el libro que acaba de publicar aprovechando el éxito que tiene, no estará firmando por su valía como escritor, sino que lo hará por su papel de malo malote en un programa de televisión que, de aquí unos años, no tendrá tirón. Él, Risto Mejide, tampoco&lt;/span&gt;.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-8324429128910926019?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/8324429128910926019/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=8324429128910926019' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/8324429128910926019'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/8324429128910926019'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/04/34-aos-de-publicidad.html' title='34 años de publicidad'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/SA56fEeGW3I/AAAAAAAAAD4/72KMBzKjhVw/s72-c/ristomejide.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-20073241095467127</id><published>2008-04-08T08:52:00.000-07:00</published><updated>2008-04-08T09:08:18.743-07:00</updated><title type='text'>Paradoxes en les mirades</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uWb5WZe_I/AAAAAAAAADY/8BM7xJn1WTE/s1600-h/Friedlander_CaixaForum_2.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5186904801842658290" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uWb5WZe_I/AAAAAAAAADY/8BM7xJn1WTE/s320/Friedlander_CaixaForum_2.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;strong&gt;Si Lee Friedlander recorrés les més de 500 fotografies de l’exposició retrospectiva de la seva obra, potser jugaria plaentment. Restaria conscientment inquiet, buscant el moment exacte en què la mirada de la gent es trobés amb els significats de la seva fotografia i, finalment, deixaria traspassar la seva ombra per captar els nexes entre present i passat. Observaria algun reflex intermitent per explicar que darrere la càmera hi ha una nena impacient que estira el braç del pare embadalit amb la llum que abraça l’ambient. Fixaria la seva lent en l’espai que s’obre entre la paret i el guàrdia de seguretat, de gest parsimoniós, per retratar, amb una mica d’ironia, la càmera de La Caixa que filma les dones nues.&lt;/strong&gt; &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Laura Fíguls i Raquel Pérez //Amb els negatius acumulats de l’exposició, deixaria el testimoni d’una època i d’un lloc; seria com la continuació d’una obra documental que començà a Nova York als anys seixanta i que recull el vici i el patriotisme del “paisatge social nord-americà”, com ell va definir les seves primeres obres personals. Fou en aquests anys quan trobà un instrument vital per a la seva trajectòria, el retrovisor. Innovant però des d’un saber madurat –al principi de la seva carrera, Friedlander va treballar com a col·laborador de revistes i va encarregar-se de les fotografies de cantants de jazz-, utilitzà la perspectiva del mirall del cotxe, com una extensió de la seva càmera, per fotografiar les escenes quotidianes del carrer. Els ulls de l’automòbil eren els retrovisors. A dins de les cases, també obria espais amb els miralls, amb les portes, les finestres, les televisions enceses. Amb rostres en primers plans tancats d’acord amb el cinema dels anys seixanta. “Era un cinema molt fotogràfic”, comentava una noia a la seva amiga. Lee Friedlander crea múltiples espais en una mateixa fotografia. Un saló fosc trencat per una porta oberta i, al costat, un lavabo buit amb la finestra esbatanada. Espais diferents, un al costat de l’altra en el mateix sòl, però sense que es puguin tocar entre ells; distingits amb línies rectes poderoses i llums i ombres. Espais diferents lligats amb solitud. &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5186906442520165410" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uX7ZWZfCI/AAAAAAAAADw/6jRCA8YkoiY/s320/radical-vision-friedlander.jpg" border="0" /&gt;&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Lee Friedlander va seguir explorant els capritxos de la realitat amb una mirada àgil que corria per la in-transcendència quotidiana. L’objectiu de Friedlander assaboria els gests de la intrahistòria com expressions especials i úniques. Sembla que l’artista no podia deixar d’ensenyar el teló de fons de la fotografia i trobava en els aparadors de les botigues els miralls d’una nova perspectiva.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Relacions entre persones, objectes de moda, parets esquerdades, tots ells superposats amb enginy i engany. Friedlander construeix espais. Persones desconegudes que ell les enllaça. L’home i la dona, d’esquena, en una porta giratòria que els deixa en línies paral·leles com dos desconeguts, però que l’objectiu de la càmera entrecreua, com una tangent, en unes coordenades d’espais i de temps. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Les línies formen pilars visuals que evoquen el llenguatge cubista. Els espais construïts desdoblen i, fins i tot, multipliquen els punts de vista. El carrer de Stonny Point, l’any 1966, per on passeja la desfilada militar, davant l’esguard d’unes dones, queda trencat pel retrovisor que reflecteix els arbres del darrere.&lt;br /&gt;Friedlander va publicar, el 1976, &lt;em&gt;The American Monument,&lt;/em&gt; un llibre amb fotografies que capten monuments històrics dels Estats Units. Friedlander esfilagarsa una ambigüitat agredolça en observar aquells edificis, aquelles escultures, aquelles expressions materials que retenen vides del passat en el present. La neu espessa i el vent cobreixen un soldat jove que intenta avançar a L’esperit del soldat nord-americà; però la pedra li reté les passes. La voluntat cap a l’horitzó del noi sembla magnificar-se en una ironia estranya. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Fridlander va començar a perfilar, a la dècada dels 70, un fotografia de pulsacions líriques que es fonia amb els enigmes analítics. A&lt;/span&gt;&lt;a href="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uW2JWZfAI/AAAAAAAAADg/2Hkmv1BPWvQ/s1600-h/untitled.bmp"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5186905252814224386" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uW2JWZfAI/AAAAAAAAADg/2Hkmv1BPWvQ/s320/untitled.bmp" border="0" /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;mb aquesta delicadesa obstinada, va seguir viatjant i explorant racons dels Estats Units i d’altres països. Les línies a dins de les fotografies seguien poderoses, trencant espais per construir-ne de nous. Línies que arriben a ser, fins i tot, angoixants. Com els dos cables tensats d’un pont que tallen el fluir ample del riu. Lee Friedlander, però, consolidava i investigava, fet que li permet de sorprendre una vegada i una altra. El comissari de l’exposició, Peter Galassi, evoca el record de Friedlander: «Quan vaig començar a fotografiar flors, semblaven de ciment». A més del “paisatge social”, va fotografiar la natura i el seu xiuxiueig viu; una natura que apareix enrevessada, i seductora i enigmàtica a la vegada. Una natura que, en algunes ocasions, es transforma en l’extensió de les persones. Un pavo real que obre el seu ventall de plomes, que continuen en els arbustos i les branques d’un arbre frondós. La seva filla Anna, quan era petita amb un vestit molt blanc, just a davant del tronc d’un arbre de flors blanques. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Galassi explica que «la maduresa del seu art alimentava un estil cada cop més sensual». Va aprofundir en el tipisme social i va encetar retrats de nus. Cossos sensuals de dones, que a voltes s’obren o es reserven amb contundència. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;La Leica de Lee Friedlander condensava l’espontaneïtat pensada detingudament. Amb tot, el fotògraf va explorar el context dels 90 amb una Hasselblad Superwide, de format quadrat, l’objectiu gran angular de la qual permetia una “nitidesa”, com assenyala Galassi, que ampliava la mirada plaent del fotògraf. &lt;em&gt;Sticks &amp;amp; Stones: Architectural America&lt;/em&gt; és la darrera investigació del fotògraf d’aquell paisatge social resseguit des del principi. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Al llarg de la seva obra, l’artista també va retratar familiars i amics, els retrats dels quals avancen amb ritme suggerent pel pas del temps. A més a més, Lee Friedlander havia deixat clara la seva mirada, la seva autoria; la mà que tira la fotografia a través de la seva ombra projectada o del seu reflex des del principi. Però l’exposició mostra els autoretrats de l’artista dels anys 90, on és ell el fotografiat frontalment. Uns autoretrats que condensen les exploracions de les fotografies precedents, amb un lirisme i una suggerència que queden entrellats amb enigmes i ambigüitats potents.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Friedlander va escriure: «Quin mitjà tan generós que és&lt;/span&gt;&lt;a href="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uXNZWZfBI/AAAAAAAAADo/HC3rSBT8UvY/s1600-h/autor05.jpg"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5186905652246182930" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uXNZWZfBI/AAAAAAAAADo/HC3rSBT8UvY/s320/autor05.jpg" border="0" /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt; la fotografia». La potencialitat de cada expressió de les persones, de la natura i de les pedres; la vida de la gent que ell va retratar, els espais íntims i els edificis i llocs molt concorreguts que es conformaven un instant que no es repeteix, conformen una obra documental, on juguen entrecreuats el compromís amb la realitat i la transformació d’aquesta realitat. «La distinció entre el món com és i el món com és observat no és una distinció fixa», assenyala Daniel Innerarity. Lee Friedlander juga amb un brodat del que és, el que sembla ser i el que tampoc no és. Trencava i construïa, amb línies rectes i amb línies sensuals. Descarnat i líric a la vegada, multiplicava els espais i les impressions. I les lents també escollien en enigmes i en enganys.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-20073241095467127?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/20073241095467127/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=20073241095467127' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/20073241095467127'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/20073241095467127'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/04/paradoxes-en-les-mirades.html' title='Paradoxes en les mirades'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_uWb5WZe_I/AAAAAAAAADY/8BM7xJn1WTE/s72-c/Friedlander_CaixaForum_2.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-3073971317106795798</id><published>2008-04-06T12:30:00.000-07:00</published><updated>2008-04-06T12:37:56.262-07:00</updated><title type='text'>Jorge Drexler abre este jueves el Festival de Guitarra de Barcelona</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_kljpWZe-I/AAAAAAAAADQ/ZBKg7sPJs9w/s1600-h/Jorge_Drexler.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5186217740219284450" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_kljpWZe-I/AAAAAAAAADQ/ZBKg7sPJs9w/s320/Jorge_Drexler.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Quedaría precioso si le robara a Sabina aquellos versos de &lt;em&gt;Fue en un pueblo con mar, una noche después de un concierto&lt;/em&gt; para describir cómo y cuando me cautivó Jorge Drexler. Sin embargo, no fue así. Había oído hablar de él a raíz de la polémica que hubo cuando, en 2005, ganó el Oscar a la mejor canción por &lt;em&gt;Al otro lado del río&lt;/em&gt;. Los organizadores de la gala decidieron que fuera el actor Antonio Banderas quien entonara la balada, mientras que Jorge Drexler escuchaba su melodía desde la butaca. &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;La verdad es que el conflicto no me interesó hasta tal punto de investigar sobre el cantante. Eso pasó más adelante, hará dos años. Drexler apareció en el programa de televisión “Noche Hache”. El cantante explicó que la canción que había merecido el Oscar, la había escrito una noche en casa de unos amigos. Y de la sencillez y simplicidad de aquél momento, a la alfombra roja. También dejó ir que era licenciado en Medicina y que había ejercido en su país como doctor. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;La entrevista era entretenida, pero tampoco entusiasmaba. Sin embargo, cuando Eva Hache, la presentadora del late-show, pidió a Drexler que hiciera un adelanto de su nuevo disco, "Doce segundos de oscuridad", el ambiente se transformó. El cantautor, acompañado de su guitarra, empezó a entonar Transoceánica, la canción que abría el disco. Aquella melodía, tan íntima y cercana, y aquella letra, elegante y trabajada, embriagaban. &lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Después de aquella entrevista, la carrera de este cantautor ha ido en ascenso. El pasado año, con motivo de su gira, recorrió siete ciudades catalanas. Ahora se pone a la venta su nuevo álbum titulado "Cara B" y el próximo jueves abre, en el Palau de la Música, el Festival de Guitarra de Barcelona. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Aquella noche, hará dos años, el cantautor afirmó que prefería cantar ante 50 personas por “razones adecuadas” que ante 5.000 por “razones inadecuadas”. Esperemos que no cambie, porque Jorge Drexler ya es de sobras conocido.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-3073971317106795798?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/3073971317106795798/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=3073971317106795798' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/3073971317106795798'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/3073971317106795798'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/04/jorge-drexler-abre-este-jueves-el.html' title='Jorge Drexler abre este jueves el Festival de Guitarra de Barcelona'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_kljpWZe-I/AAAAAAAAADQ/ZBKg7sPJs9w/s72-c/Jorge_Drexler.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-7871006842004175376</id><published>2008-03-31T12:57:00.000-07:00</published><updated>2008-03-31T13:05:04.705-07:00</updated><title type='text'>Avui+</title><content type='html'>&lt;span style="font-family:Verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;a href="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_FC55WZe8I/AAAAAAAAADA/qOuPej8wdGw/s1600-h/suplement+cultura.bmp"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183998208494894018" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_FC55WZe8I/AAAAAAAAADA/qOuPej8wdGw/s320/suplement+cultura.bmp" border="0" /&gt;&lt;/a&gt; &lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Si alguien no acaba de decidirse por algún libro y cree firmemente en las sugerencias de los críticos, le recomiendo que lea el suplemento cultural del diario &lt;/span&gt;&lt;a href="http://www.avui.cat/"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Avui&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;. Distribuido cada jueves con la compra del periódico, este suplemento entrega a los lectores una docena de críticas literarias y trata de erigirse, así, como punto de referencia para la escritura catalana. También para el mundo de la cultura en general, pues esta publicación incluye entrevistas, análisis, reseñas y artículos sobre exposiciones, conferencias, conciertos, etc.&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;Con un cambio de diseño des del pasado 9 de septiembre, ahora el suplemento se presenta en cuatro colores (el blanco, el verde, el gris y el negro) y se mueve entre un estilo sobrio y minimalista. En el suplemento analizado (&lt;/span&gt;&lt;a href="http://paper.avui.cat/suple_cultura/"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;20 de marzo de 2008&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;), la portada la ocupa el novelista Gao Xingjian (China, 1940), Nobel de literatura que ha tenido que exiliarse a Francia a causa de la reticencia que hay por parte de las autoridades chinas hacia sus relatos. En la interesante &lt;/span&gt;&lt;a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0320/080320sup_a010.pdf"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;entrevista&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt; que le hace Ramon Palomeras a Xingjian (páginas 10 y 11), el novelista explica que si lleva esa vida en el exilio es para tener la libertad de poder criticar. “El escritor tiene que ser una persona normal y corriente, no el portavoz del pueblo” afirma.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En el suplemento también se pueden encontrar artículos de grandes firmas como Ada Castells, Màrius Serra, quien explica el significado de la palabra &lt;em&gt;xitxarel·lo&lt;/em&gt; y su equivalente vocable en castellano, el famoso &lt;em&gt;chiquilicuatro&lt;/em&gt;, o Emili Teixidor, famoso escritor que explica qué es un blog de manera llana, alejándose de tecnicismos. Otro artículo interesante es el que encabeza la sección de &lt;em&gt;Actualitat&lt;/em&gt;, titulado “&lt;/span&gt;&lt;a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0320/080320sup_a008.pdf"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Boicot Àrab a París&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;”. En éste se explica que, en el marco del salón del libro de París, se ha excluido a los escritores palestinos y a la minoría israeliita que escribe en árabe, dado que la invitada de honor del certamen es la literatura israeliita. Y siguiendo con una visión del mundo cosmopolita, cabe resaltar la sección &lt;/span&gt;&lt;a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0320/080320sup_a005.pdf"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;em&gt;El món per la finestra&lt;/em&gt;&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;, donde varios redactores nos ofrecen crónicas de conciertos, obras de teatro, exposiciones y conferencias que han tenido lugar en distintas partes del mundo. &lt;/span&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Dejando a un lado estos artículos, la base de la publicación, como ya se ha dicho, está formada por las críticas literari&lt;a href="http://bp0.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_FDKJWZe9I/AAAAAAAAADI/AVMxdB5Sx5s/s1600-h/l"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183998487667768274" style="FLOAT: left; MARGIN: 0px 10px 10px 0px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp0.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_FDKJWZe9I/AAAAAAAAADI/AVMxdB5Sx5s/s320/l%27horror+no+era+aixo.bmp" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;as. Hay de todo tipo, desde reseñas repletas de halagos directos al escritor hasta verdaderos destripes de obras, como la que hace Xavier Pla en “&lt;/span&gt;&lt;a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0320/080320sup_a012.pdf"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;L’horror no era això&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;”, en referencia a la novela&lt;em&gt; La batalla de Walter Stamm&lt;/em&gt; del autor Melcior Comes. Además, todas las críticas van acompañadas por un cuadro compuesto por números que van del 1 al 5. El crítico resalta un número y deja claro, por si alguien aún no ha entendido la crítica, qué le ha parecido el libro.&lt;br /&gt;&lt;/div&gt;&lt;/span&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;En la publicación también hay espacios para la interactividad, como la sección &lt;/span&gt;&lt;a href="http://multimedia.avui.cat/pdf/08/0320/080320sup_a002.pdf"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;&lt;em&gt;Avui critico jo&lt;/em&gt;&lt;/span&gt;&lt;/a&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;, donde cualquier persona se puede convertir por un día en crítico literario y enviar su opinión acerca del libro que se haya propuesto esa semana. Además, también cabe decir que el suplemento se ha adaptado a los nuevos tiempos y ha apostado por nuevos temas de interés como son los blogs. En la sección &lt;em&gt;Paraula de blog&lt;/em&gt;, se escriben varias direcciones que pueden resultar interesantes para el internauta.&lt;br /&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Dos últimos apuntes: el suplemento se puede leer en su totalidad en la página web del diario y sólo hay publicidad en la última página. Se agradecen ambas cosas.&lt;/span&gt; &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-7871006842004175376?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/7871006842004175376/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=7871006842004175376' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/7871006842004175376'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/7871006842004175376'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/avui.html' title='Avui+'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_FC55WZe8I/AAAAAAAAADA/qOuPej8wdGw/s72-c/suplement+cultura.bmp' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-6876087099223062521</id><published>2008-03-30T14:56:00.000-07:00</published><updated>2008-03-30T14:59:37.638-07:00</updated><title type='text'>El Llibertí seduce a 100.000 espectadores</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Una mezcla de filosofía, fantasía, verdad, placer. Desde su publicación en 1997, la comedia &lt;em&gt;El Llibertí&lt;/em&gt; se ha representado en más de 20 países, entre los que se encuentran Bélgica, Alemania, Brasil, Canadá y Francia. El pasado 7 de septiembre, la obra aterrizó en el teatro Poliorama de Cataluña y, en pocos meses, ha obtenido una asombrosa respuesta: gran afluencia de público, presencia en los medios de comunicación, críticas de lo más positivas y el premio Ciutat de Barcelona 2007 en la categoría de artes escénicas para Ramon Madaula, actor que encarna al protagonista de la obra, Denis Diderot.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;El éxito se podrá respirar en la representación de mañana, miércoles 26 de marzo, ya que la compañía celebrará los 100.000 espectadores que ya se han dejado seducir por este vodevil filosófico. Además, Madaula y el resto de actores que hacen posible este espectáculo, Laura Conejero (Madame Therbouche), Marta Millà (la esposa de Diderot), Paula Vives (la hija), Nausicaa Bonnín (la hija del barón Holbach) y Jofre Borràs (el secretario del filósofo), podrán disfrutar de la presencia del autor de la obra, Eric-Emmanuel Schmitt, que asistirá a la función para festejar el reconocimiento que está obteniendo la que afirma que es la más divertida de sus comedias.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Eric-Emmanuel Schmitt (Francia, 1960) es uno de &lt;a href="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_ANJJWZe7I/AAAAAAAAAC4/KeSvkQnI_og/s1600-h/sinopsis_224.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183657621883288498" style="FLOAT: right; MARGIN: 0px 0px 10px 10px; CURSOR: hand" alt="" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_ANJJWZe7I/AAAAAAAAAC4/KeSvkQnI_og/s320/sinopsis_224.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;los escritores francófonos más leídos y representados en el mundo. En su regazo se encuentran reconocidas obras como &lt;em&gt;Variaciones enigmáticas&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;El visitante&lt;/em&gt;, &lt;em&gt;Mis evangelios&lt;/em&gt; o la famosa publicación &lt;em&gt;El señor Ibrahim y las flores del Corán&lt;/em&gt;. Con &lt;em&gt;El Llibertí&lt;/em&gt; existe, sin embargo, algo más de complicidad. Se trata de una relación que remonta a la juventud de Schmitt, cuando se vio fascinado por el filósofo Denis Diderot y lo convirtió en objeto de sus estudios universitarios. Por esta razón, afirma que pese a que &lt;em&gt;El Llibertí&lt;/em&gt; parezca su obra más ligera, en realidad es fruto de muchos años de trabajo e investigación.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Y hay quien se lo reconoce. Joan Lluís Bozzo, director de la obra, afirma que con este vodevil, Schmitt nos hace reír y emocionar desde la inteligencia. “Nos trata como seres pensantes y no como observadores pasivos de la ficción. Es un maestro de los que antes se denominaba la carpintería teatral”.&lt;/span&gt; &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-6876087099223062521?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/6876087099223062521/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=6876087099223062521' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6876087099223062521'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6876087099223062521'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/el-llibert-seduce-100000-espectadores.html' title='El Llibertí seduce a 100.000 espectadores'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_ANJJWZe7I/AAAAAAAAAC4/KeSvkQnI_og/s72-c/sinopsis_224.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-7371111679120757974</id><published>2008-03-30T14:52:00.000-07:00</published><updated>2008-03-30T14:55:15.113-07:00</updated><title type='text'>Sexo, moral y un robo de sonrisas</title><content type='html'>&lt;a href="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_AMN5WZe5I/AAAAAAAAACo/b78xd11VTL0/s1600-h/sinopsis_172.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5183656603976039314" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_AMN5WZe5I/AAAAAAAAACo/b78xd11VTL0/s320/sinopsis_172.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Pese a llevar más de medio año en cartel, la mayoría de butacas del teatro Poliorama están reservadas. Es sábado, 15 de marzo, y se respira un ambiente relajado. Las azafatas van bromeando mientras esperan para acompañar a sus asientos a un público sediento de filosofía picaresca. Poco a poco, van accediendo a la sala numerosas parejas adultas. En la primera fila se sienta un matrimonio de mediana edad. La mujer se olvida de poner el móvil en silencio y esto, más tarde, le pasará factura. De momento, pero, se lee el folleto informativo sobre la obra. El resto de asistentes también parece ocupado en esta tarea. Algunos sólo miran las fotografías, otros lo hojean y algunos resiguen con atención cada línea plasmada. A éstos no les da tiempo a acabar, porque sólo unos minutos después se abre el telón y aparecen Ramon Madaula, interpretando al filósofo Denis Diderot, y Laura Conejero, en su papel de Madame Therbouche. Empieza la obra El Llibertí, de Eric-Emmanuel Schmitt.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Los primeros minutos de la comedia dan un guiño picaresco al texto de El Llibertí, pero no desvelan el argumento de la obra. El público mira desconcertado y atento a un Diderot frágil, desnudo en escena, sujeto a las exigencias de la Madame, elegantemente vestida y acorde con la época a la que representa: la Ilustración. Hay mucho de erotismo y poco de filosofía. El de la fila tres se vuelve a mirar el folleto. ¿La obra no iba de moral? Poco tiempo después se descubre la trama. Entre el secretario del filósofo (Jofre Borràs), inquieto, nervioso, y le da al filósofo el encargo de escribir, antes de que acabe el día, un artículo sobre el concepto moral para la Enciclopedia. El de la fila tres respira profundamente y, luego, sonríe.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Diderot empieza a escribir su artículo. Tiene las ideas claras pero pronto llegarán las contradicciones. Llega la esposa del filósofo (Marta Millà), y le siembra dudas sobre una posible infidelidad. Diderot se remueve y el público ríe. ¡Siempre ha sido él el libertino! ¡Si incluso tiene a Madame Therbouche escondida en una habitación! Ramon Madaula está pletórico, convincente, matizando segundo a segundo su personaje. Luego aparece Angélique, la hija del filósofo interpretada magníficamente por Paula Vives, y le confiesa las ganas que tiene de concebir un hijo con un hombre maduro. Y para acabar de rizar el rizo, entra en escena la señorita de Holbach, la hija de un barón amigo de Diderot, que quiere perder la virginidad. El filósofo está cada vez más confuso. Sin quererlo, las cuatro mujeres le han enzarzado en una guerra sobre las relaciones entre el hombre y la mujer, una guerra de sexos que hace remover a más de uno en su asiento. Diderot reemprende el discurso sobre la moral pero sus contradicciones le acaban confundiendo. Duda. El público también.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Se acaba el primer acto y la mayoría de asistentes no se mueve de la butaca. Han sido muchas las frases que se pueden reflexionar. Algunos adultos hablan sobre ello. Otros, esperando a que su pareja vuelva del lavabo, intentan almacenar los argumentos que se han dado sobre el escenario por, si algún día en su vida cotidiana, aparece una guerra verbal sobre los sexos.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;En el segundo acto, el público está alborotado. Con un Diderot cada vez más dudoso de sí mismo, los asistentes ríen a carcajadas. Pero cuando llega el turno del monólogo de Madame Therbouche, la emoción y el silencio van de la mano. El enigma de las mujeres, su supremacía por encima del hombre. Laura Conejero, fantástica en su papel, logra robar una sonrisa maliciosa a las mujeres que se encuentran allí presentes. Incluso a la de la primera fila, a quien ya le ha sonado el móvil y está más que acalorada.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Al final, después de una hora y cuarenta minutos, la trama se resuelve con inteligencia, astucia y savoir faire. El público lo agradece. Aplaude y vuelve a aplaudir. El montaje de Joan Lluís Bozzo, director de El Llibertí, se ha resuelto con genialidad.&lt;/span&gt; &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-7371111679120757974?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/7371111679120757974/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=7371111679120757974' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/7371111679120757974'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/7371111679120757974'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/sexo-moral-y-un-robo-de-sonrisas.html' title='Sexo, moral y un robo de sonrisas'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R_AMN5WZe5I/AAAAAAAAACo/b78xd11VTL0/s72-c/sinopsis_172.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-6126312743360171297</id><published>2008-03-12T03:10:00.000-07:00</published><updated>2008-03-12T03:13:40.966-07:00</updated><title type='text'>El festival más friki</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R9esxGRaYXI/AAAAAAAAACg/dYKiXZjE3-Y/s1600-h/120502638136620080309-1021294dn.jpg"&gt;&lt;img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R9esxGRaYXI/AAAAAAAAACg/dYKiXZjE3-Y/s320/120502638136620080309-1021294dn.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5176796256182886770" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt; &lt;p class="MsoNormal"  style="line-height: 150%; text-align: justify;font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="" lang="ES-TRAD"&gt;Finalmente Rodolfo Chikilicuatre, un personaje de ficción interpretado por el actor David Fernández, representará a España en Eurovisión con su canción “Baila el chikichiki”. El pasado sábado y contra todo pronóstico, Chikilicuatre arrasó, gracias a los votos del público, en la gala &lt;i style=""&gt;Salvemos Eurovisión&lt;/i&gt; que retransmitió TVE donde se batían diez concursantes. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt; &lt;div&gt;    &lt;/div&gt; &lt;p class="MsoNormal"  style="line-height: 150%; text-align: justify;font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="" lang="ES-TRAD"&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;El éxito de un personaje como Rodolfo Chikilicuatre, con vestimenta a lo Elvis Presley, grandes patillas y una mini-guitarra, es necesario en un país donde aún existen algunos sectores retrógrados que no entienden de humor. El sábado por la noche, cuando ya habían cantado todos los concursantes, algunos comentaristas como José Luis Uribarri o la cantante Rosa López, no tenían ninguna duda en apostar por las típicas baladas ñoñas que sitúan a España entre el decimoctavo y el último puesto. De la canción de Chikilicuatre afirmaban que está bien para el verano, pero no para representar un festival europeo de la canción. Por fortuna, mucha gente no pensó como ellos y dio su voto al actor David Fernández, demostrando de esta manera que hay que rehuir de lo que llevamos haciendo año tras año, es decir, de enviar grupos como &lt;i style=""&gt;Nash&lt;/i&gt;, cuatro “Kens” guapísimos que nos representaron en el pasado festival con una canción titulada &lt;i style=""&gt;I love you mi vida &lt;/i&gt;y que lo único que consiguieron fue volver locas a las quinceañeras.&lt;span style=""&gt;  &lt;/span&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt; &lt;div style="text-align: justify;"&gt;    &lt;/div&gt; &lt;p class="MsoNormal"  style="line-height: 150%; text-align: justify;font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="" lang="ES-TRAD"&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;Quizás Uribarri preferiría volver a enviar a &lt;i style=""&gt;Nash&lt;/i&gt; en vez de correr el riesgo de “hacer el ridículo” con Chikilicuatre. Sin embargo, que se lleve el arte friki a un festival europeo es una muestra del progreso y la evolución que está viviendo la sociedad. Otros países también harán gala de ello. Irlanda, por ejemplo, tendrá una actuación de lo más peculiar, con su representante &lt;i style=""&gt;Dustin the Turkey&lt;/i&gt;, una marioneta en forma de pavo que cantará “Irlanda douze Pointe” (Irlanda 12 puntos). Por su parte Croacia ha apostado por la parodia y las risas que causan el dúo formado por Ivo Kraljevi y el abuelo rapero 75 cents que, vestido con traje y corbata, imita al famoso rapero norteamericano 50 cent.&lt;span style=""&gt;  &lt;/span&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt; &lt;div style="text-align: justify;"&gt;    &lt;/div&gt; &lt;p class="MsoNormal" style="line-height: 150%; text-align: justify;"&gt;&lt;span style="" lang="ES-TRAD"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;o:p style="font-family: verdana;"&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;Si el próximo 24 de mayo, día previsto para que se celebre Eurovisión, la mayoría de público piensa como lo hacían Uribarri y Rosa López el pasado sábado, Rodolfo Chikilicuatre y la canción “Baila el chiki chiki”, compuesta por Pedro Guerra y Santiago Segura, dejarán tan mal recuerdo como el que dejó Remedios Amaya. Cabe confiar, sin embargo, en el carisma y la profesionalidad de David Fernández, actor al que muchos conocemos por su papel de “gilipollas” en el programa de Andreu Buenafuente, y que ya ha hecho bailar a medio país con esta estrofa: “Y el chikichiki se baila así. Uno: el brikindans. Dos: el crusaíto. Tres: el maiquelyason. Cuatro: el robocop”.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt; &lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-6126312743360171297?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/6126312743360171297/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=6126312743360171297' title='1 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6126312743360171297'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6126312743360171297'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/el-festival-ms-friki.html' title='El festival más friki'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp3.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R9esxGRaYXI/AAAAAAAAACg/dYKiXZjE3-Y/s72-c/120502638136620080309-1021294dn.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>1</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-6514157693219204917</id><published>2008-03-05T03:36:00.000-08:00</published><updated>2008-03-05T03:38:05.206-08:00</updated><title type='text'>L'art marginal als Oscars</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R86GB3FS6sI/AAAAAAAAACY/5GzNE1MXMgk/s1600-h/Darger_image_1.jpg"&gt;&lt;img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R86GB3FS6sI/AAAAAAAAACY/5GzNE1MXMgk/s320/Darger_image_1.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5174220388419431106" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt; &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%; font-family: verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Aquest dilluns a classe de Periodisme cultural ens van ensenyar un vídeo sobre Henry Darger (1892-1973), un home apàtic, considerat el boig del barri, que va viure pràcticament reclòs a casa seva, immers en la il·lustració d’un manuscrit que avui és un dels exemples fonamentals de l’art marginal. &lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%; font-family: verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;La vida de Darger és d’aquelles històries de pel·lícula. Quan té quatre anys, es queda sense mare. Uns anys més tard, el seu pare el dóna en adopció a un orfenat catòlic però no s’hi queda gaire ja que el traslladen a un psiquiàtric. Al diagnòstic hi figura com a causa la “masturbació”. S’hi intenta escapar varies vegades i al final acaba instal·lat a Chicago on, cada dia, assisteix a missa, recull escombraries i es dedica a pintar. Poc després de la seva mort, es descobreix el manuscrit i Darger passa a formar part de la història de l’art marginal. &lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%; font-family: verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;L’obra &lt;i style=""&gt;The Realms of the Unreal &lt;/i&gt;està formada per dotze volums, més de 15.000 pàgines escrites a màquina i centenars d’aquarel·les que tracten sobre set germanes d’entre cinc i vuit anys, les Vivian, que lluiten contra les forces del mal: exèrcits, incendis, inundacions, etc. En realitat, tota la seva obra es situa al voltant de la lluita entre el bé i el mal, entre la innocència de les nenes i el seu pas cap a l’experiència. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; line-height: 150%;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt;A Henry Darger se l’ha titllat de pedòfil, d’homicida, de marginat. Tanmateix, amb el pas del temps s’ha anat enaltint la seva figura i avui dia les seves obres es venen per quantitats milionàries. Potser Henry Darger estava en l’oblit fins que l’American Folk Art Museum va exhibir part de la seva obra. Casualment, mesos després l’Acadèmia de Cinema va escollir el documental &lt;/span&gt;&lt;i style="font-family: verdana;"&gt;The Realms of the Unreal&lt;/i&gt;&lt;span style="font-family:verdana;"&gt; de Jessica Yu com a candidata al Oscar.&lt;/span&gt;&lt;/span&gt; &lt;/p&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-6514157693219204917?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/6514157693219204917/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=6514157693219204917' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6514157693219204917'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/6514157693219204917'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/lart-marginal-als-oscars.html' title='L&apos;art marginal als Oscars'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R86GB3FS6sI/AAAAAAAAACY/5GzNE1MXMgk/s72-c/Darger_image_1.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-2750826145442141659</id><published>2008-03-03T04:02:00.000-08:00</published><updated>2008-03-03T04:08:29.763-08:00</updated><title type='text'>De Ratatouille a la crítica literaria</title><content type='html'>&lt;a href="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8vqL5uhpoI/AAAAAAAAACQ/YxiAkAiQNOQ/s1600-h/ratatouille+2.jpg"&gt;&lt;img id="BLOGGER_PHOTO_ID_5173486087160571522" style="DISPLAY: block; MARGIN: 0px auto 10px; CURSOR: hand; TEXT-ALIGN: center" alt="" src="http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8vqL5uhpoI/AAAAAAAAACQ/YxiAkAiQNOQ/s320/ratatouille%2B2.jpg" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;“Anton Ego, el crítico gastronómico más temido de París, puede abrir o cerrar un restaurante publicando una sola crítica. La visión de su cara antipática y macilenta siembra el terror entre los cocineros más célebres y rompedores del mundo. A los chefs les asusta tanto este &lt;em&gt;lúgubre convidado de piedra&lt;/em&gt;, como suelen llamarle, que ninguno se atreve a cambiar un menú sin contar con sus bendiciones. Ego lleva años aprendiendo los entresijos del poder y cree que el mundo le debe algo”.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;La descripción de este personaje de ficción que aparece en la película &lt;em&gt;Ratatouille&lt;/em&gt;, me sirve para extrapolarlo al mundo de la literatura donde, en mi opinión, algunos se han apropiado del derecho de marcar la frontera del buen y el mal gusto. Ya lo dice Isabel-Clara Simó en uno de sus artículos: “els crítics de Barcelona han fet capelleta”, en referencia a “una colla de set o vuit crítica literaris que, amb un metre sota el braç i al voltant d’una única editorial, determinen els valors literaris actuals”.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Volviendo a la película, recuerdo un Anton Ego que se sienta frente al plato, gesticula pomposamente, mira los ingredientes y huele. Intenta adquirir más importancia que la propia comida y lo logra ya que todos los otros comensales lo miran expectantes. Después de unos minutos, Ego se acerca cuidadosamente al tenedor, lo clava en la comida y finalmente se lo lleva a la boca. Basándose en criterios totalmente subjetivos, bendice al cocinero, el ratón Emile. Desde mi punto de vista, lo mismo pasa en el mundo de la literatura. Isabel-Clara Simó denuncia la “escasa argumentación” que utilizan los críticos en el momento de elaborar sus reseñas y estoy totalmente de acuerdo. Creo que al final un libro te gusta o te desagrada por razones que van más allá de las técnicas narrativas. Tus experiencias personales, tus aficiones, tus gustos o tus conocimientos inciden en que se te erice el bello al acabar la obra o no. Por este motivo, se debería analizar quiénes ocupan hoy en día el poder de decidir qué es buena literatura y qué no lo es, y por qué motivos se empeñan en mantener un círculo cerrado de buenos escritores.&lt;br /&gt;&lt;br /&gt;Seguramente, Anton Ego sentó de manera diferente a los críticos que, por casualidad, se encontraron con este personaje cuando fueron a ver la película. No me cabe duda que más de una crítica le habrán dedicado.&lt;/span&gt; &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-2750826145442141659?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/2750826145442141659/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=2750826145442141659' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/2750826145442141659'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/2750826145442141659'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/03/de-ratatouille-la-crtica-literaria.html' title='De Ratatouille a la crítica literaria'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp1.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8vqL5uhpoI/AAAAAAAAACQ/YxiAkAiQNOQ/s72-c/ratatouille%2B2.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-2997110142175005154</id><published>2008-02-27T04:02:00.000-08:00</published><updated>2008-02-27T04:33:09.288-08:00</updated><title type='text'>Versos després del debat</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8VXdb3KNtI/AAAAAAAAACI/YH60Z8Z_U0Y/s1600-h/Palau-i-Fabre_gran.jpg"&gt;&lt;img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8VXdb3KNtI/AAAAAAAAACI/YH60Z8Z_U0Y/s320/Palau-i-Fabre_gran.jpg" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5171635910311818962" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;    &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/p&gt; &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; font-family: verdana;"&gt;&lt;/p&gt; &lt;div style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style=";font-family:verdana;font-size:85%;"  &gt;Mentre dimarts al vespre algunes cadenes televisives s’enredaven amb sondeigs sobre qui havia guanyat el cara a cara entre Rajoy i Zapatero, el programa &lt;i&gt;La nit al dia&lt;/i&gt; de TV3 apostava per fer-li un homenatge al narrador, assagista i dramaturg Josep Palau i Fabre, que va morir aquest cap de setmana a l’edat de 90 anys. &lt;/span&gt;&lt;/div&gt;    &lt;p class="MsoNormal"  style="text-align: justify; font-family: verdana;font-family:verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Palau i Fabre ha estat considerat una persona valenta i un escriptor compromès. Ho demostra la seva lluita per reprendre la literatura catalana a l’època de la postguerra amb la creació de la revista &lt;i style=""&gt;Poesia&lt;/i&gt;. També se l’ha elogiat per les seves traduccions d’obres de Rimbaud i de Balzac i pel seu anàlisi de l’obra i la personalitat de Pablo Picasso. Palau i Fabre entenia la poesia com una “experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper”.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify; font-family: verdana;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;El reportatge mostrava com aquella mateixa tarda unes 300 persones havien acomiadat emocionats a l’escriptor al Palau de la Generalitat i com Maria del Mar Bonet va interpretar un dels poemes més cèlebres de l’autor, &lt;i&gt;Jo em donaria a qui em volgués&lt;/i&gt;.&lt;/span&gt; &lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;  &lt;/p&gt; &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;object height="355" width="425"&gt;&lt;param name="movie" value="http://www.youtube.com/v/StiRNB4656I&amp;amp;rel=1"&gt;&lt;param name="wmode" value="transparent"&gt;&lt;embed src="http://www.youtube.com/v/StiRNB4656I&amp;amp;rel=1" type="application/x-shockwave-flash" wmode="transparent" height="355" width="425"&gt;&lt;/embed&gt;&lt;/object&gt;&lt;br /&gt;&lt;/p&gt;&lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Entre els llibres de Palau i Fabre, destaquen &lt;i style=""&gt;Poemes de l’alquimista &lt;/i&gt;(1952), &lt;i style=""&gt;Homenatge a Picasso &lt;/i&gt;(1972) o &lt;i style=""&gt;Les veus del ventríloc: poesia de teatre (2001) &lt;/i&gt;i, entre els premis que ha rebut, cal fer menció a la Creu de Sant Jordi (1989), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1999) i el Premi de la Crítica Serra d’Or d’obres completes (2006). &lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;Després del reportatge em va encuriosir aquest autor, del qual no havia sentit gaire a parlar. Vaig anar a la biblioteca i després de fullejar alguns dels seus llibres vaig trobar un poema que em va fer apuntar un somriure. Aquí us el deixo:&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Les senyoretes del carrer de l’Avinyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;són el millor&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;de Barcelona.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Les senyoretes del carrer de l’Avinyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;no et faran por&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;si hi enraones.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Quan han perdut de nit tot el color&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;fins el gipó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;els ve de sobres.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Les senyoretes del carrer de l’Avinyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;mira minyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;quines onades!&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Quan en l’amor el cul fa de timó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;-vaixell perdut-&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;a batzegades.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Les senyoretes del carrer de l’Avinyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;anques i tot&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;desencaixades.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Arrapa’t fort en el primer tauló&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;-tant sí com no-&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;i a vergassades!&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;&lt;o:p&gt; &lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;Les senyoretes del carrer de l’Avinyó&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;doncs sí senyor&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;   &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: center;" align="center"&gt;&lt;span style="font-size:85%;"&gt;&lt;i style=""&gt;que som honrades!&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/i&gt;&lt;/span&gt;&lt;/p&gt;  &lt;p class="MsoNormal" style="text-align: justify;"&gt;&lt;br /&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/p&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-2997110142175005154?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/2997110142175005154/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=2997110142175005154' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/2997110142175005154'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/2997110142175005154'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/02/mentre-dimarts-al-vespre-algunes.html' title='Versos després del debat'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp2.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8VXdb3KNtI/AAAAAAAAACI/YH60Z8Z_U0Y/s72-c/Palau-i-Fabre_gran.jpg' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-5868221728305896048</id><published>2008-02-25T13:02:00.000-08:00</published><updated>2008-02-27T00:40:05.820-08:00</updated><title type='text'>El tocado o una decisión en la universidad</title><content type='html'>&lt;a onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}" href="http://bp0.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8Uht73KNsI/AAAAAAAAACA/ytjGZEpKrxo/s1600-h/Heian%2B3.JPG"&gt;&lt;img style="margin: 0px auto 10px; display: block; text-align: center; cursor: pointer;" src="http://bp0.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8Uht73KNsI/AAAAAAAAACA/ytjGZEpKrxo/s320/Heian%2B3.JPG" alt="" id="BLOGGER_PHOTO_ID_5171576820151760578" border="0" /&gt;&lt;/a&gt;&lt;br /&gt;&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style=";font-family:verdana;font-size:85%;"  &gt;El pasado lunes empezamos, creo que con grandes expectativas, la asignatura &lt;em&gt;Periodisme Especialitzat en Cultura&lt;/em&gt;. Nuestro profesor, José María Perceval, nos hizo leer un cuento sobre la corte de Heian. La historia explica cómo Fujiwara lleva a cabo los trámites burocráticos para cambiar el tocado chino de 15 pulgadas con coleta de 25 pulgadas de los nobles de tercer rango por el tocado de 10 pulgadas con coleta de 15. La propuesta del protagonista va pasando de mano en mano: por el emperador, el ministro de Asuntos Centrales, el ministro del Ayudante Menor, el gabinete de escribanos, el Gran Consejo de Estado, el ministro de la mano derecha, otra vez por el emperador, los lingüistas, etc. En resumen, cuando se ha completado ese largo y absurdo ciclo, Fujiwara tiene que volver a iniciar otro proceso ya que se percata que el tocado de los nobles de tercer rango ha aumentado en grosor dos pulgadas.&lt;br /&gt;Una vez acabamos de leer el cuento, comentamos que se trata de una sátira que se puede extrapolar al mundo de la universidad y a todo el papeleo que tanto estudiantes como profesores llevamos a cabo con resignación. Sin ir más lejos, una amiga me explicaba hace días que no sabrá si está matriculada o no de una asignatura hasta que no le llegue a casa la respuesta a una instancia que formalizó hace algunas semanas. Parece absolutamente surrealista que un estudiante tenga que esperar a que se complete todo un proceso burocrático para asistir a una clase. Increíble.&lt;br /&gt;Dejando a un lado el enfoque universitario, el cuento sobre la corte de Heian es un claro ejemplo sobre la cultura de élite y también sobre la cultura perversa (si es que se las puede nombrar independientemente). En esta corte, el dinero no era el elemento de distinción entre las personas ni tampoco marcaba su clase social, sino que era su capacidad intelectual y poética, su caligrafía, etc., lo que las diferenciaba. En este sentido hablamos de cultura de élite ya que las personas que formaban la corte podían llegar a perder un cargo político por olvidar un verso. Otro elemento que reafirma su posición como cultura de élite es el idioma, pues los hombres de la corte en el Japón imperial utilizaban el chino mientras que las mujeres tenían que hablar en japonés. Este elemento de discriminación, sin embargo, hizo que las mujeres desarrollaran toda una literatura en japonés que iba más allá de batallas y guerras.&lt;br /&gt;A modo de síntesis, la historia de este corte saca a relucir una cultura de élite que en muchos aspectos es positiva ya que desarrolla intelectualmente a sus miembros. Sin embargo, a la par que ellos se van desarrollando, también se van alejando de toda la sociedad, quedando por encima de ella. Esto conlleva que se convierta en una cultura perversa que la diferencia del pueblo y, en consecuencia, puede provocar algún que otro conflicto.&lt;/span&gt;    &lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-5868221728305896048?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/5868221728305896048/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=5868221728305896048' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/5868221728305896048'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/5868221728305896048'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/02/el-tocado-o-una-decisin-en-la.html' title='El tocado o una decisión en la universidad'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><media:thumbnail xmlns:media='http://search.yahoo.com/mrss/' url='http://bp0.blogger.com/_6Pm5vNnXPZY/R8Uht73KNsI/AAAAAAAAACA/ytjGZEpKrxo/s72-c/Heian%2B3.JPG' height='72' width='72'/><thr:total>0</thr:total></entry><entry><id>tag:blogger.com,1999:blog-5706205630506938692.post-1062632410874601040</id><published>2008-02-25T13:00:00.000-08:00</published><updated>2008-02-25T13:02:33.055-08:00</updated><title type='text'>Bienvenidos</title><content type='html'>&lt;div align="justify"&gt;&lt;span style="font-family:verdana;font-size:85%;"&gt;Queda inaugurado &lt;em&gt;Tracks&lt;/em&gt;, un blog que pretende ser un reflejo de la asignatura &lt;em&gt;Periodisme especialitzat&lt;/em&gt; y que recogerá comentarios, anécdotas y reflexiones sobre el mundo de la cultura.&lt;br /&gt;¡Que lo disfrutéis!&lt;/span&gt;&lt;/div&gt;&lt;div class="blogger-post-footer"&gt;&lt;img width='1' height='1' src='https://blogger.googleusercontent.com/tracker/5706205630506938692-1062632410874601040?l=culturaltracks.blogspot.com' alt='' /&gt;&lt;/div&gt;</content><link rel='replies' type='application/atom+xml' href='http://culturaltracks.blogspot.com/feeds/1062632410874601040/comments/default' title='Comentaris del missatge'/><link rel='replies' type='text/html' href='http://www.blogger.com/comment.g?blogID=5706205630506938692&amp;postID=1062632410874601040' title='0 comentaris'/><link rel='edit' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/1062632410874601040'/><link rel='self' type='application/atom+xml' href='http://www.blogger.com/feeds/5706205630506938692/posts/default/1062632410874601040'/><link rel='alternate' type='text/html' href='http://culturaltracks.blogspot.com/2008/02/bienvenidos.html' title='Bienvenidos'/><author><name>Raquel Pérez Espínola</name><uri>http://www.blogger.com/profile/11611013586416513174</uri><email>noreply@blogger.com</email><gd:image rel='http://schemas.google.com/g/2005#thumbnail' width='16' height='16' src='http://img2.blogblog.com/img/b16-rounded.gif'/></author><thr:total>0</thr:total></entry></feed>
